Barcelona Alzheimer Treatment & Research Center

preguntes freqüents

la demència i la malaltia d’Alzheimer

La malaltia de l’Alzheimer (MA) és la demència senil més freqüent. La demència és una síndrome que indica la pèrdua d’independència per l’autocura i la MA és la demència que es presenta amb més freqüència en persones més grans de 65 anys. Si es presenta abans dels 65 anys s’anomena demència presenil per MA. A banda de la MA, hi ha altres demències que es manifesten amb símptomes diferents, com la demència per Cossos de Lewy i la demència frontotemporal (més freqüent en persones joves). Però totes les demències requereixen supervisió i control per terceres persones. S’ha de desterrar el concepte de demència senil i parlar de demència per MA.

La MA sempre és evolutiva. La supervivència pot variar entre un mínim de 2 anys i un màxim de 20 anys des del diagnòstic, amb una mitjana de 10 anys a 12 anys. La malaltia, un cop començats els primers símptomes, passarà per quatre fases fins a la defunció. No serà així en cas de què una altra malaltia o accident sigui abans la causa de la mort. A la primera fase (lleu) els símptomes es manifesten en forma de pèrdua funcional per a les activitats de la vida diària més elaborades, les anomenades activitats instrumentals complexes, com les que requereixen processar mentalment una idea o acció, programar-la i executar-la. Són les tasques que ens permeten desenvolupar activitats socials, laborals, realitzar nous aprenentatges i desenvolupar el nostre intel•lecte potencial a través de la introspecció, la imaginació i les emocions.

Es manifesten a través de la visió abstracta del món i la utilització de la lògica formal. És l’etapa de les operacions formals, s’adquireix dels 12 anys en endavant i la primera que es perd quan la malaltia comença a manifestar-se. La segona fase (moderada) s’inicia quan les capacitats instrumentals més simples de la vida diària comencen a desestructurar-se, com la compra, l’ús de diners, el control de la medicació, el manteniment d’una adequada higiene o d’una dieta adequada, situacions que ens permeten la supervivència i l’autocura. S’inicia la pèrdua de la interacció amb l’entorn i hi ha una incapacitat creixent per centrar-se en més d’un aspecte d’un estímul. Apareix o empitjora l’egocentrisme previ i la capacitat per adaptar-se als canvis de rutina. És l’inici de la pèrdua d’operacions concretes, que s’ha adquirit dels 7 anys als 12 anys. La tercera fase (greu) es caracteritza per la pèrdua progressiva de les capacitats més bàsiques de la vida diària (alimentació, higiene i control d’esfínters urinari i fecal).

Els afectats precisen d’ajuda per la seva atenció bàsica perquè ja no són capaços de fer-ho sols. Han perdut la capacitat per entendre la informació que perceben els seus sentits i la seva interacció amb l’entorn. Són incapaços de manipular objectes i un cop que l’objecte desapareix de la seva vista no poden entendre que encara existeix. Es desestructura la capacitat sensorial i motora, que s’inicia amb el naixement i dura fins als 2 anys. La pèrdua de les capacitats funcionals segueix l’ordre invers a com han sigut adquirides i al final només queda la memòria emocional, l’única que els uneix al seu entorn i amb l’única que es poden comunicar, com un somriure, una abraçada o un petó, però sense entendre el quan, qui i el perquè.

Dependrà del seu estat evolutiu i de la percepció que tingui de la seva pèrdua de memòria. És habitual en la MA clàssica que la pèrdua de memòria no els permeti recordar les dades recents. Al principi, encara que se’ls hi digui el que tenen els hi pot suposar un trauma. Però posteriorment obliden el que se’ls hi ha explicat i en ocasions neguen inconscientment la realitat, perquè ells no es veuen malament i diuen: “No sé perquè m’han portat aquí si a mi no em passa res i ho faig tot perfectament”.

Una altra situació és quan el pacient és conscient del seu estat i a més presenta un quadre depressiu important derivat d’això. En aquests casos és millor posposar la comunicació del diagnòstic, previ consens amb la família i explicar-los el problema de forma menys traumàtica (“Té un problema de memòria que intentarem controlar”) i sense anomenar la paraula ‘màgica’ que és el que els esgarrifa, reduint l’explicació positivament.

A mesura que la malaltia evoluciona es perd la percepció del propi “jo” i desapareix l’angoixa prèvia. Pot passar que apareguin alteracions de conducta, com deliris o al•lucinacions altament angoixants, però no per la percepció que té de la malaltia sinó pels símptomes de la pròpia malaltia, que ells viuen de forma molt real. En aquestes ocasions sí que ens veurem obligats a tractar els símptomes per a controlar l’angoixa i la por que els provoca.

La MA presenta una herència familiar molt baixa. Només l’1% de totes les MA són hereditàries i com a mínim un dels progenitors i dos o més membres de la família de primer grau han de patir-la. Tots presenten la mateixa mutació i el diagnòstic, si es coneix la mutació, es pot realitzar fins i tot abans de què apareguin els símptomes en cas de ser portador de la mutació familiar.

A més, la malaltia es presenta entre els 30 i 40 anys. No hem de confondre l’herència amb la genètica. Les mutacions genètiques hereditàries venen predeterminades des del moment de la concepció. La genètica és comú i compartida amb els membres familiars. Només determinats gens de risc són els que determinaran al llarg de la nostra vida l’aparició o no de la MA. Aquests són els responsables de la majoria de casos esporàdics. Però la MA sí és genètica. És a dir, hi ha gens de risc en el nostre ADN que en un moment determinat de la vida i associats a d’altres factors ambientals, tòxics, estils de vida, etc., poden determinar la presentació de la malaltia, sobretot a partir dels 65 anys.

No tots els pacients amb MA desenvolupen agressivitat, encara que sí es tornen més irritables i apàtics, el que provoca que es tornin menys tolerants i més rígids. Alguns debuten amb depressió davant la consciència de la pèrdua de memòria, el que fa retardar el diagnòstic en la majoria dels casos. El maneig de l’agressivitat dependrà d’alguns factors com: – El caràcter previ: si es tracta d’una persona poc tolerant davant la frustració, dominant o manipuladora en la seva etapa adulta, per exemple, aquests símptomes s’aguditzaran amb la MA i seran més difícils de reconduir.

Davant d’algun retret o insinuació per part del cuidador pot reaccionar de forma agressiva, habitualment de forma verbal i ocasionalment de forma física. – Poca comprensió del problema per part de l’entorn familiar, que intenta fer raonar situacions que no comprèn a la persona amb demència. A més, la situació s’agreuja si hi ha una difícil relació prèvia. – Instauració d’un procés psicòtic (deliris i al•lucinacions) associat a la MA de base. És llavors quan s’haurà d’introduir tractament específic donat que la situació genera angoixa, tant en el pacient (que ho viu de forma real) com en la família, que no és capaç de reconduir-lo.

L’alteració de la memòria pot millorar mitjançant un reforç i estimulació cognitius durant les fases d’aprenentatge i recuperació de la informació. Estudis recents suggereixen un clar efecte beneficiós dels programes d’estimulació cognitiva sobre les funcions neuropsicològiques en el tractament de la MA, permeten alentir la progressió de la malaltia. Així, amb l’objectiu d’obtenir el màxim benefici terapèutic en pacients amb MA en fase lleu a moderada, es recomana l’ús combinat de programes d’estimulació cognitiva amb tractament farmacològic.

Sí, son eines útils per millorar les capacitats atencionals, de raonament, càlcul, etc. Són formes d’estimular les funcions cognitives divertint-se.

No, actualment no existeix cap estudi basat en l’evidència que demostri l’eficàcia terapèutica de les consoles o videojocs en les persones amb la MA. Encara que existeix un sistema interactiu i multimèdia, Smartbrain® especialment dissenyat per l’estimulació de les capacitats cognitives, que ha demostrat una eficàcia terapèutica efectiva al potenciar els efectes del tractament farmacològica.

Li recomanem iniciar quant abans millor l’ús diari de l’agenda. Si adquireix la rutina de portar la seva agenda, apuntar tot el que ha de fer i consultar-la freqüentment cada dia, aconseguirà mantenir millor la seva autonomia.

No hauria de conduir. S’ha demostrat que la presència de deteriorament cognitiu augmenta el risc de patir un accident, ja que una conducció segura requereix la integritat de les funcions cognitives, com l’atenció, la planificació, el reconeixement visual i la capacitat visuoespacial. També s’ha comprovat que la progressió de malalties neurodegeneratives, com la MA, disminueixen la capacitat de detecció de col•lisions imminents, com a resultat de la disminució combinada de les capacitats cognitives i visuals d’aquestes persones.

La persona amb demència patirà un progressiu deteriorament de les seves capacitats que li alterarà la seva capacitat de decisió i impedirà manejar o controlar els seus assumptes econòmics, financers o legals. Per això és necessari que la família, des del mateix moment del diagnòstic, reflexioni sobre aquest punt i intenti solucionar-lo, mentre que la persona amb demència preservi la seva capacitat de decisió. En aquest sentit és aconsellable consultar amb un advocat o notari, qui es podrà assessorar-lo correctament d’acord a la seva situació i necessitats.

No existeix una resposta única. En funció del diagnòstic, el tipus de malaltia i altres factors com l’edat, estat general de salut, malalties intercurrents… l’evolució de la demència variarà en funció de cada cas particular.

consultes administratives

Hauria de fer-nos arribar una sol•licitud de derivació per fax al número 93 419 35 42 o per correu electrònic a unitatdediagnostic@fundacioace.com. Un cop enviada la sol•licitud de derivació pot concertar una hora de visita trucant al telèfon 93 430 47 20 o enviant un correu electrònic a unitatdediagnostic@fundacioace.com

El metge de capçalera, un neuròleg, un psiquiatra de zona, un neuropsiquiatra o un assistent social.

Pot concertar una hora de visita trucant al número de telèfon 93 430 47 20 o enviant un correu electrònic a unitatdediagnostic@fundacioace.com

És necessari: DNI, llista de medicació actual, TAC o RMN cranial i anàlisi recent de sang que inclogui hemograma, bioquímica, vitamina B12, TSH, àcid fòlic, serologia Lúes i VIH. A més, en cas de què es visiti a càrrec de la Seguretat Social ha de presentar la sol•licitud de derivació i la targeta sanitària.

La Unitat de Diagnòstic de Fundació ACE està a Gran Via de Carles III, 85 bis. Els autobusos són els número 70, H6, V3, entre altres. El tram més pròxim és a la parada Maria Cristina número T1, T2 i T3. El metro és la línia 3 (L3, verda) parada de Maria Cristina.

Trucar de 14:30h a 15:00h, de dilluns a divendres, al número de telèfon 93 430 47 20.

Primer hauria de contactar amb la responsable del centre al número de telèfon 610 59 59 43 (Amèrica Morera). A través d’una entrevista amb subdirecció, es valoraran les necessitats de l’usuari i de la família, i se l’orientarà cap al recurs més adequat.

estimulació cognitiva

El PPI és una estratègia terapèutica fonamentada en la presència de la plasticitat neuronal i basada en la neuropsicologia cognoscitiva, en la teràpia de modificació de conducta i en l’estat bio-psico-social de la persona. La finalitat de la teràpia és millorar i/o alentir el procés clínic evolutiu a curt i mig termini (Boada i Tárraga, 1990). Aquest programa consisteix bàsicament en integrar diferents tècniques per millorar aspectes de la conducta i personalitat. L’aplicació de tècniques rehabilitadores incideix, principalment, en quatre aspectes de la persona amb demència: el cognitiu, el motor, el psicosocial i el de les activitats de la vida diària. El seu conjunt li atorga el caire d’intervenció global.

En el centres de Fundació ACE s’implementa el PPI, des d’un abordatge interdisciplinari, capaç de cobrir les necessitats de la persona amb demència i la seva família en diferents fases de la malaltia oferint atenció terapèutica continuada en els aspectes cognitius, físics, funcionals, psíquics i socials. El conjunt de tècniques que es realitzen (psicoestimulació cognitiva, taller de psicoexpressió, fisioteràpia, taller ocupacional, manteniment de les activitats bàsiques de la vida diària, cinesiteràpia i fisioteràpia) s’intercalen de manera en que la persona estigui activa, desperta i estimulada al llarg del dia, seguint un horari preestablert i una rutina coneguda. Així s’aprofita el matí per les activitats de més càrrega terapèutica, que obliguen a major atenció, com els tallers de psicoestimulació cognitiva. Per contra a la tarda les activitats son més lúdiques i ocupacionals.

10.00h-11.00h: Benvinguda i esmorzar. Animació.

11.00h-12.30h: Taller d’estimulació cognitiva (sessions estructurades, en diferents grups de treball homogenis en funció del nivell cognitiu).

12.30h-13.00h: Manteniment d’activitats bàsiques de la vida diària.

13.00h-14.00h: Taller d’estimulació motriu – pràcies (diferents grups).

14.00h-15.30h: Dinar i sobretaula.

15.30h-16.15h: Manteniment d’activitats bàsiques de la vida diària.

16.15h-17.30h: Taller ocupacional (diferents grups i activitats).

17.30h-18.00h: Comiat.

També hi ha sessions de fisioteràpia en grups petits durant el dia.

“La Teràpia Ocupacional és l’ús terapèutic en les activitats d’autocura, treball i joc per incrementar la funció independent, millorar el desenvolupament i prevenir la discapacitat. Pot incloure l’adaptació de les tasques i l’entorn per aconseguir la màxima independència i millorar la qualitat de vida” (American Occupational Therapy Association (AOTA), 1986) La teràpia ocupacional utilitza l’activitat amb l’objectiu de prevenir o retardar el deteriorament funcional de la persona fent servir tècniques de: facilitació, graduació, anàlisi de la funció i d’entrenament en ajudes tècniques o adaptacions de l’entorn. Les funcions del terapeuta ocupacional en un centre de dia de psicoestimulació cognitiva, especialment als centres de Fundació ACE se centren en l’aplicació i la realització de tècniques de caràcter ocupacional, orientació i estimulació de les funcions físiques i/o psíquiques alterades. En concret, realitza tallers d’estimulació cognitiva, tallers de pràxies (en persones amb diverses simptomatologies incidint en les àrees on presentin alteracions, o compensant, ja sigui adaptant l’activitat, graduant la dificultat, o assistint-la) i participa en la creació de nous exercicis. El terapeuta ocupacional, previ coneixement de la persona usuària, col•labora amb la realització del Pla d’intervenció a partir de la programació d’activitats, basades en les necessitats, preferències i gustos de la persona. Així mateix, informa al responsable de l’atenció a famílies sobre les ajudes tècniques i adaptacions de l’entorn que s’han de tenir en compte en l’atenció a la persona. A més de la realització de tasques assistencials, el terapeuta ocupacional realitza tasques de docència, tant al personal dels centres com a través de la web de Fundació ACE, informant, en aquest últim cas, sobre el maneig de la persona amb deteriorament al seu domicili ja sigui en la realització d’activitats de la vida diària i instrumentals, en temes d’oci o en adaptacions de l’entorn.

recursos

Les diferents Comunitats Autònomes, entitats assistencials i socials posen a disposició de les persones amb demència i els seus familiars un conjunt de serveis i recursos, destinats a satisfer les diverses necessitats que poden sorgir en l’atenció d’una persona amb demència. Entre ells destaquen: l’atenció domiciliària, la teleassistència, els centres i hospitals de dia i les residències. Atenció domiciliària El servei d’atenció a domicili és un servei que té la finalitat de donar suport personal, atenció i ajuda a persones en situació de falta d’autonomia personal. Destaquen els serveis relacionats amb l’atenció de les necessitats domèstiques o de la llar: neteja, rentat, cuina i altres; i els serveis relacionats amb la cura personal, en la realització de les activitats de la vida diària (higiene personal, ajuda en el vestir i menjar, etc.). Es pot accedir a aquest servei de forma privada o de forma subvencionada. Quan el servei està subvencionat per l’administració la seva duració és variable en funció de la situació socio-familiar; de les necessitats de la persona en situació de dependència i de la intensitat del servei que correspongui a la persona segons el seu grau i nivell de dependència i dels serveis compatibles prescrits. Teleassistència És un recurs tècnic de supervisió a domicili a través del telèfon que actua a nivell preventiu les 24 hores del dia. La teleassistència domiciliària, encara que la seva instal•lació està contraindicada en persones amb demència que viuen soles, acostuma a ser de gran ajuda per als familiars, que conviuen amb la persona amb demència en el cas que necessiti sol•licitar ajuda.

Són centres d’atenció diürna que tenen entre els seus objectius específics la rehabilitació de dèficits i l’estimulació cognitiva. S’hi realitzen activitats de psicoestimulació cognitiva, motriu i psicoafectiva. Contemplen, alhora, el manteniment de les activitats de la vida diària i la reeducació d’habilitats. Els seus objectius específics són: rehabilitar i restituir dèficits; estimular, demorant la pèrdua progressiva de les capacitats; optimitzar les capacitats funcionals residuals; i pal•liar, substituint necessitats.

Centres i hospitals de dia assistits:

Els centres i hospitals de dia assistits ofereixen supervisió i assistència a les activitats de la vida diària, alhora que complementen l’atenció pròpia de l’entorn familiar. Entre els objectius d’aquests dispositius s’hi troben: oferir un entorn adequat i adaptat a les necessitats de les persones amb deteriorament; afavorir el manteniment de l’autonomia de les persones; proporcionar suport a les famílies en l’atenció al seu familiar amb demència.

Les residències assistides:

Són un servei d’acollida residencial de caràcter permanent, o temporal, i d’assistència integral a les activitats de la vida diària per a persones amb demència. L’accés pot ser de forma privada o subvencionada.

Com s’accedeix a aquests recursos de forma subvencionada? 

Actualment s’accedeix a ajudes a través de la valoració de la Llei de la Dependència. Aquesta valoració atorga al demandant uns drets a serveis, en consonància amb el grau de dependència que se li ha reconegut. Així, per accedir a les ajudes és necessari que es consideri a la persona com a dependent en els termes que descriu la Llei. Per això ha de sol•licitar l’inici del procediment de valoració de dependència a l’oficina de Benestar Social del seu territori.

No. La persona beneficiaria participa en el finançament del servei segons la seva capacitat econòmica personal. La capacitat econòmica es determina en funció del grau de dependència, de la renda i del patrimoni de la persona sol•licitant. El cost del servei és el mateix, tant si s’ocupa una plaça subvencionada com en un centre col•laborador o en un centre públic.

El procés d’una demència és una realitat canviant, depenent del propi procés de la malaltia, en què les necessitats de la persona amb demència i de la família aniran canviant a mesura que la malaltia progressi i introdueixi més elements de dependència en la persona malalta. La pregunta “Quin és el moment adequat per ingressar en un centre de dia o en una residencia?” no és la pregunta que ens hauríem de formular. Les preguntes que un cuidador hauria de plantejar-se són: El meu familiar està ben atès?, Necessita algun tipus d’atenció que no li puguem donar al domicili? La resposta a aquestes preguntes són les que haurien de guiar-nos en l’ús del recurs més adequat. La cura d’una persona amb demència és una cura de llarg recorregut, pel qual el cuidador hauria de ser conscient de la qualitat de la cura que està oferint i de la necessitat d’ajuda o descans per continuar exercint aquesta tasca amb competència. La determinació d’anar a un centre de dia o d’ingressar en una residència comporta que aflorin sentiments contradictoris (Hi voldrà anar?, I si no vol?, Estic fent bé?…), però sempre s’hauria de pensar que l’objectiu és proporcionar a la persona amb demència la màxima qualitat, en les cures sanitàries i d’entorn que precisa i que potser ja no pot donar-li al domicili.

La persona amb demència passa de l’autonomia total a la necessitat de supervisió les 24 hores del dia. Si és possible una transició gradual serà més fàcil que la persona s’acostumi a viure amb algú. En un principi, potser només sigui necessari que algú s’ocupi de controlar la seva medicació, ajuda a les compres o en l’alimentació i no es requereixi d’una supervisió continuada. Hi ha algunes preguntes que poden ajudar a decidir el tipus d’atenció que precisa la persona amb demència: Continua cuidant la seva higiene i aspecte personals?, Pren bé la seva medicació?, Menja adequadament?, Manté la casa arreglada?, Apaga l’estufa?, Apaga el gas?, Se li crema el menjar?, Actua en resposta a idees infundades o amb suspicàcia?, Mostra sensatesa en les seves decisions i actuacions?

Sovint s’aconsella a les famílies que expliquin a la persona amb demència que es tracta de la recomanació d’un professional sanitari per mantenir i/o alentir el procés de deteriorament. També s’aconsella intentar pactar amb ella un compromís temporal (fins a la pròxima valoració mèdica).

Es recomana mantenir i afavorir les activitats i les aficions que el pacient feia prèviament i encara conserva. Intentar evitar l’excés d’estimulació, si ja assisteix regularment a un centre.

assajos clínics

Els assajos clínics són estudis dissenyats per a conèixer els efectes d’un fàrmac o d’un procediment en fase d’investigació. Per participar en un d’aquests estudis s’han de realitzar uns procediments, que dependran de cada protocol d’investigació. La persona amb demència i el cuidador principal hauran d’acudir a totes les visites de l’estudi i hauran d’informar al metge de l’assaig de qualsevol canvi que es produeixi en la seva vida o sobre possibles efectes secundaris que puguin sorgir. La participació en un estudi d’investigació es lliure i voluntària. Tota la informació recollida durant l’estudi serà tractada de forma confidencial.

Els tractaments d’un assaig clínic han estat provats prèviament en laboratoris i en fases prèvies per a garantir la seva seguretat. Tots els estudis han de ser aprovats per les estrictes normes de la Food and Drug Administration (FDA), entitat que garanteix que les persones que decideixen participar siguin tractades amb la major seguretat possible. També han hagut de ser aprovats per un comitè ètic. Abans de participar en un estudi clínic es realitzarà un examen complert per reduir riscos durant la participació. Els resultats de totes les proves hauran de ser acceptables, sinó la persona no hi podria participar. Tot això no treu que puguin sorgir riscos potencials durant la seva participació en l’estudi. En aquest sentit tots els participants hauran de firmar un consentiment informat on s’explicita el coneixement per part del participant dels riscos-beneficis que comporta la participació en un estudi.

Els participants tindran la oportunitat d’accedir a nous tractaments i a noves tècniques diagnòstiques innovadores, actualment no accessibles a la resta de població, que podrien ajudar en l’evolució de la malaltia i millorar la qualitat de vida. Obtindran un seguiment mèdic més exhaustiu i personalitzat amb controls més freqüents. La participació en un estudi clínic ajudarà en el futur a altres persones amb les mateixes condicions ja que aportarà dades valuoses sobre l’avanç en el tractament i sobre la malaltia. Situacions de risc i mesures de protecció

situacions de risc i mesures de protecció

A mesura que avança i evoluciona el deteriorament, la persona va perdent la capacitat per realitzar determinades activitats, la comprensió i abast dels actes que realitza així com la noció del valor dels diners. Però des del punt de vista legal la persona amb demència continúa tenint capacitat jurídica plena. Això pot comportar per si mateix i per les seves persones properes un greu problema. Existeixen diferents instruments jurídics per a protegir a les persones que tenen un deteriorament cognitiu o una demència. El més indicat serà aquell que li ofereixi la protecció que necessita, tenint en compte que s’ha de buscar un equilibri entre la seva seguretat i la seva llibertat.

El poder notarial consisteix en què la persona amb deteriorament dóna poder de disposició sobre determinats béns concrets o drets a una/s persona/s. És una manera de protegir a la persona a nivell econòmic.

Qualsevol persona que reuneixi requisits d’intencionalitat i consciència en el moment que vagi a realitzar-la pot nomenar davant d’un notari a una persona perquè, en el cas de ser declarada incapaç, sigui el seu tutor. La persona pot, també, excloure a determinades persones d’aquestes funcions, anomenar substituts i pot establir, també, com vol ser atès i com desitja que s’administrin els seus béns. L’autotutela és una tutela que, avui en dia, només existeix a Catalunya i es realitza davant de notari.

És el document on una persona manifesta els desitjos i instruccions que, sobre l’atenció sanitària i social, vol que li siguin respectades si es troba en una situació en què, per diferents circumstàncies derivades del seu estat físic i/o psíquic, no sigui capaç d’expressar-los personalment. El document de voluntats anticipades ajuda als familiars i també als professionals sanitaris a determinar les millors decisions per a una persona, davant de situacions en què aquesta no pot expressar la seva voluntat. El document es formalitza davant de notari o per escrit davant de tres testimonis. En aquest útlim cas, els testimonis han de ser persones majors d’edat, amb plena capacitat d’obrar, dels quals dos, com a mínim, no tindran relació de matrimoni o parella de fet, ni parentesc fins al segon grau de consanguinitat o afinitat, ni podran tenir tampoc una relació patrimonial. Per poder realitzar poders notarials, l’autotutela a les voluntats anticipades, el notari exigeix que la persona reuneixi requisits d’intencionalitat i consciència en el moment que vagi a realitzar la cessió de poders, d’aquí que, en la majoria d’ocasions, només pugui realitzar-se en les primeres fases del deteriorament cognitiu.

La incapacitació és un acte judicial que modifica l’estat civil d’una persona sotmetent-la a un règim de protecció. El que permet la incapacitació no és la malaltia o la deficiència en si mateixes, sinó la impossibilitat d’autogovern. La incapacitació pretén suplir les deficiències de qui, per no tenir capacitat suficient per desenvolupar-se, es veuen necessitats d’una persona que els representi o complementin la seva capacitat. La incapacitat, així, capacita a l’incapacitat. El procediment d’incapacitació es sol•licita davant del jutge i pot ser iniciat per un familiar directe. Si no hi ha familiars directes, qualsevol persona que conegui la situació pot comunicar-la al ministeri fiscal, el qual, en aquest cas, començarà el procés.